30 de desembre 2011

el temps

Aquest vers és el present.
El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.
Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.
Els poemes de Joan Brossa
Joan Brossa

28 de desembre 2011

avui, no em ve res més innocent al cap...

... que els nostres fills preguntant-nos per què... i res més innocent que nosaltres responent-los: per amor, fills nostres... ni més ni menys que per amor

25 de desembre 2011

jo confesso

fantàstica novel·la la de Cabré i, tot i que encara sóc a la pàgina 441, no me'n puc estar de copiar un dels fragments -n'hi ha molts i molts altres- que m'ha frapat; parla de la mort, la solitud, l'allunyament, la fredor, la falta de comunicació i, per descomptat, de l'amor:

"La teva mare és morta. Stop. I jo no vaig plorar. Em vaig imaginar la vida sense la mare i vaig veure que seria ben igual que fins llavors (...) I la meva pregària amb lletanies va ser mare, t'has mort sense dir-me per què tu i el pare estàveu tan allunyats de mi; t'has mort sense dir-me per què estàveu tan allunyats entre vosaltres; t'has mort sense dir-me per què no has volgut mai tirar endavant cap investigació seriosa sobre la mort del pare; t'has mort sense dir-me, oh mare, per què mai no em vas acabar d'estimar. I vaig pensar aquesta pregària perquè encara no havia llegit el seu testament."

23 de desembre 2011

i per acabar...

... la mort, com acaba tot,
com acaben les coses importants,
i les que ens van agradar,
i aquelles que vam estimar,
i també les que vam odiar.

La mort, com a principi de tot,
i com a final també, sí,
però insisteixo, el teu principi,
i el meu, sí, el meu.

15 de desembre 2011

Atles


Vaig fugir… però amb elegància,
allò que en diuen retirada estratègica.
Després d’allò, no hi va haver res.
A vegades, el destí decideix el camí,
d’altres, és el camí el que tria un destí llunyà.

Si penso en les fronteres de la meva pròpia por
no n’estic segura d’on comencen,
però conec, clarament, els límits del fracàs:
aquesta és la solitud més pregona,
la que sento dins el moll de l’os
i m’atrapa l’ànima.

Vaig fugir… sí.
Quan em persegueix la distància
tot es torna proper, i amable, i càlid.
Vestir-me per desvestir-me,
plorar per tornar a somriure,
veure-hi per encegar-me,
mostrar-me per tornar-me a amagar,
escapar… per desaparéixer,
fugir a esperons batuts,
galopant sobre el cavall de la pura malenconia…

Fugir, sí…
fugir d’estudi, de fam i de feina,
del born, del foc i de les brases també,
fugir per la tangent
fins a la línia de l’horitzó,
i caure-hi, sí, caure ben avall,
allà on el món s’acaba,
perquè Atles em reculli  i em faci seva.




13 de desembre 2011

infern

Una dona sola, que camina,
examina els aparadors de nadal
mentre agafa la bossa negra
amb la mà dreta;
amb l'esquerra, oculta, esgarrapa
els plecs de la butxaca de l'abric.

Només Persèfone sap
quina és la data exacta de l'arribada,
i tothom coneix, tanmateix,
la dona sola que camina.



10 de desembre 2011

cosmogonia


 
Un home alt i prim, esfilagarsat pel temps,
camina pels carrers amb passes desaforades;
s'hi creua una dona dolça, grassa,
manyaga, castigada per les onades i la sal coent,
i voreja la noia suau, verge encara,
lliure de qualsevol pecat,
però temptació que viu a prop.

Aquest és el seu microcosmos particular;
aquest i quatre rampoines més
acumulades a la botiga del carrer Major.

Gira la cantonada i el vers es torna home,
entra en un portal, les cames tremolen
-impaciència feta carn.
L'habitació és a les fosques,
res no fa preveure el que ha de passar.
I s'esdevé:
fúria impetuosa que travessa pantalons,
i túnels inèdits,
i decreptituds joves,
i desitjos coneguts
-però no per això realitzats.
Forats pecaminosos
omplen la vida interior.

Sortir al carrer proporciona la mesura de tot,
tornar a la llum amb els membres relaxats,
i la cintura satisfeta.
S'hi seu, badalla. Tremola. s'aixuga les mans.
Ella entra. Saluda. Comenta el temps.
S'imagina el seu ventre, conmogut per les onades
i la sal coent -també.
Vides solitàries, creuades, amoroses.

Observeu el cosmos, un cop ordenat.



08 de desembre 2011

foscor

T'endinses en el nostre oceà
i ofegues el teu crit en l'onada més rebel,
sospitosa escuma de petons dolços.
Nedes mar endins, cansat,
lluitant a mar obert,
et deixes portar pel corrent fosc
i  Eol m'explica històries
de la teva aneris singular.

Sé que et banyaràs en altres aigües,
i que nedaràs les vides que no he gosat oferir-te.
Reconec el teu batec
a cada roca
de cada platja,
i a cada port
de la teva llum.
Ningú m'il·luminarà com tu ho has fet.

El meu far.