decideixes creuar en vermell
i no fixar-te en el trànsit obscur
que travessa el carrer.
t’arrisques i abandones la cita
amb el metge,
les revisions,
les analítiques trimestrals.
Tot és més profund, i més clar.
Tanques els ulls i encens una cigarreta
-una cigarreta, oh sí!
Demanes un cafè amb cafeïna,
i penses en la causa –oh sí, la causa.
28 de juny 2010
20 de juny 2010
i tu no seràs la mateixa
"Y tú en verdad la atravesarás, claro está. La violenta tormenta de arena. La tormenta de arena metafísica y simbólica. Pero por más metafísica y simbólica que sea, te rasgará cruelmente la carne como si de mil cuchillos de tratase. Muchas personas han derramado allí su sangre y tú, asimismo, derramarás allí la tuya. Sangre caliente y roja. Y esa sangre se verterá en tus manos. Tu sangre y también, la sangre de los demás.
Y cuando la tormenta de arena haya pasado, tú no comprenderás cómo has logrado cruzarla con vida. ¡No! Ni siquiera estás seguro de que la tormenta haya cesado de verdad. Pero una cosa si quedará clara. Y es que la persona que surja de la tormenta no será la misma persona que penetró en ella. Y ahí estriba el significado de la tormenta de arena."
Kafka en la orilla, Haruri Murakami
Y cuando la tormenta de arena haya pasado, tú no comprenderás cómo has logrado cruzarla con vida. ¡No! Ni siquiera estás seguro de que la tormenta haya cesado de verdad. Pero una cosa si quedará clara. Y es que la persona que surja de la tormenta no será la misma persona que penetró en ella. Y ahí estriba el significado de la tormenta de arena."
Kafka en la orilla, Haruri Murakami
13 de juny 2010
a vegades, el destí
"A veces, el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tú cambias de rumbo intentando evitarla. Y entonces la tormenta también cambia de dirección, siguiéndote a ti. Tú vuelves a cambiar de rumbo. Y la tormenta vuelve a cambiar de dirección, como antes. Y esto se repite una y otra vez. Como una danza macabra con la Muerte antes del amanecer. Y la razón es que la tormenta no es algo que venga de lejos y que no guarde relación contigo. Esta tormenta, en definitiva, eres tú. Es algo que se encuentra en tu interior. Lo único que puedes hacer es resignarte, meterte en ella de cabeza, taparte con fuerza los ojos y las orejas para que no se te llenen de arena e ir atravesándola paso a paso. Y en su interior no hay sol, ni luna, ni dirección, a veces ni siquiera existe el tiempo. Allí sólo hay una arena blanca y fina, como polvo de huesos, danzando en lo alto del cielo. Imagínate una tormenta como ésta.”
Kafka en la orilla, Haruki Murakami
Kafka en la orilla, Haruki Murakami
09 de juny 2010
absència de mi
Potser l’única manera
de recobrar el silenci
és perdent el silenci.
Potser esperes que les paraules tornin
al seu cau absurd i infinit
de la vida en companyia.
Potser no tens raó,
esperança liquada,
no pots fugir del mot,
de la selva de síl•labes en moviment.
Trobes en l’absència de tot
el refugi dels covards,
la teoria del caos i de l’absurd
-que en algun lloc vas llegir
i que torna a existir per anomenar-te:
eh! Vida, abandona la gàbia
dels pensaments forasters,
impropis, rodamóns de lletres.
No caiguis en el teu propi abandó
-encara.
Sotmetre’s i/o deixar-se fer:
és aquest el principi que mou el món?
de recobrar el silenci
és perdent el silenci.
Potser esperes que les paraules tornin
al seu cau absurd i infinit
de la vida en companyia.
Potser no tens raó,
esperança liquada,
no pots fugir del mot,
de la selva de síl•labes en moviment.
Trobes en l’absència de tot
el refugi dels covards,
la teoria del caos i de l’absurd
-que en algun lloc vas llegir
i que torna a existir per anomenar-te:
eh! Vida, abandona la gàbia
dels pensaments forasters,
impropis, rodamóns de lletres.
No caiguis en el teu propi abandó
-encara.
Sotmetre’s i/o deixar-se fer:
és aquest el principi que mou el món?
02 de juny 2010
ser amb tu
La impunitat que sento
la dec als teus gestos,
la mirada clara,
les carícies precises
acabades de fer
en un plec dels meus dits.
Busques marques a la meva pell,
amb el detall meticulós
que exigeix el moment.
I jo, presa per tu,
gaudeixo del delit
de ser amb tu.
la dec als teus gestos,
la mirada clara,
les carícies precises
acabades de fer
en un plec dels meus dits.
Busques marques a la meva pell,
amb el detall meticulós
que exigeix el moment.
I jo, presa per tu,
gaudeixo del delit
de ser amb tu.
01 de juny 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)